Kultur Zivilisation, 1983 - Francesc Abad

Un recorregut sense direcció pels espais enrunats d’una antiga fàbrica tèxtil, que havia estat la més important de Terrassa, ciutat de l’artista. Abandonada.
Gairebé com bombardejada: s’assembla a la descripció que fa Alexander Kluge de les restes de la seva ciutat després dels atacs de l’aviació aliada. De fons, una veu recita poemes de Brecht: «Certament, visc en un temps molt fosc». Construïda com un homenatge a Ernst Bloch, aquesta peça reflexa a la vegada la relació benjaminiana entre progrés i catàstrofe com a estadi posterior a les especulacions cultura-progrés i progrés-societat. L’artista realitza intervencions en els espais en runes, efímeres, sense públic, amb escriptures i imatges al.legòriques. Com les passejades solitàries de Robert Walser pels camins coberts de neu. [Text: Manel Clot]

Hotel Europa, 1996 - Francesc Abad

L’Europa d’avui, amb territoris ocupats, amb guerres inacabables, amb la manca de llibertat.
L’home segueix en la cruïlla sense saber quin camí triar. És el laberint de la vida, el delllenguatge i el de la poesia.
Recuperar l’emoció com a arma de provocació.
Realitzar una nova lectura dels fets, combinar, interpretar, rellegir l’experiència humana del passat.
Restablir la unitat entre poesia i filosofia.
L’art, la poesia, el llenguatge com a instrument de resistència i esperança per afrontar el futur. En els passadissos del laberint, hi ressona l’homenatge a l’ètica i a aquells que amb la seva poesia de resistència lluitaren contra diferents formes de totalitarisme i especialment contra el nazisme i l’estalinisme.

Les imatges de la construcció d’una estructura que finalment acaba mostrant la forma d’una gran creu gammada, gairebé un laberint, s’acompanyen d’aquests mots de l’artista: un posicionament personal i una declaració dels seus recursos ètics. La visibilització de la paraula poètica, cívica i heroica de René Char, d’Anna Akhmàtova i d’Ossip Mandelshtam són els punts de referència en un itinerari per un espai de dolor (usine à douleur) símbol de lloc de pèrdua de valors i desorientació dels móns que s’acaben. El retorn de la dignitat a la paraula significa també el retorn de l’ètica a l’experiència dels humans.
Serà gràcies a això que ens trobem, com se’ns diu al final, invitats a quedar-nos al’Hotel Europa perquè hem sigut convidats a no oblidar. [Text: Manel Clot]

Welfare State, 1987 - Francesc Abad

Visibilitzades amb textures antigues, les imatges relaten —inventen— un recorregut força inversemblant: el trajecte d’una barca extreta del mar i portada a l‘interior d’un espai expositiu, a la vegada, un antic recinte fabril d’una gran empresa tèxtil. Del mar a la terra: un viatge a la inversa, tenint en compte la funció i la destinació habituals de les barques. Welfare State: estat del benestar. En el viatge del passat al present, ens demanem on és, on queda la memòria de les coses. Sense memòria, i en relació amb la idea perceptual del shock benjaminià, és clar, l’experiència és, més que pobra, empobrida. La instal.lació que treballava al voltant d’aquestes idees incloïa un gran rètol amb el títol esmentat, un quadre en el qual Els herois reals són morts esdevenia més que un simple enunciat, una advertència directa (totes dues obres, presents a l’exposició), i uns rellotges, junt amb la barca sense funció, representació d’un viatge i d’un trànsit en el temps. Se’ns fa difícil distingir el passat del present i l’ahir de l’avui quan la inèrcia de la repetició suposa tan sols activitat sense passió, sense voluntat i sense consciència plena. [Text: Manel Clot]

Parany,  1986 - Francesc Abad

Un altra recorregut/contemplació/passejada per les diverses peces que conformen una exposició de Francesc Abad, en aquest cas, la primera en la qual apareixen directament les referències al pensament i a la figura de Walter Benjamin. En al.lusió a «les coses espirituals» de què parla en la tesi IV, la voluntat genèrica de l’artista és posar de manifest els possibles conflictes, tensions i perills (els paranys) que es produeixen en les ampliacions dels territoris del saber: una enorme diversitat de palimpsests, ombres, miratges, ecos i transparències acompanyen tot viatge cap a la recerca de les fonts del coneixement. També del coneixement interior. [Text: Manel Clot]

Solo cum solo, 1995 - Francesc Abad

Amb el rerefons d'un homenatge al pensament i a la figura heroica de Simone Weil (1909-1943), Francesc Abad mostra alguns dels extrems recurrents —i el seu permanent equilibri precari— en les seves reflexions sobre la fragilitat, la condició tràgica, la renúncia material i la vida pòstuma, entre l'existència i el saber, per mitjà d'un enfilall d'imatges i objectes, i de relats breus com instantànies, a la manera d'un llarg pla-seqüència fílmic, molt proper formalment a la disposició de continguts i intencions del projecte
PassagenWerk: fulles de tardor en descomposició, petites cambres hospitalàries com espais de dolor, la Ferula communis amb què Prometeu robà el foc als déus. Silenci, solitud, absència, abdicació,llunyania, mudesa i mort, en espais més o menys reconeixibles, mai inconeguts, en els quals segueixen desenvolupant-se els espectres ombrívols d’un Unheimlich sense fre. [Text: Manel Clot]

Azaila, 2003 - Francesc Abad

Una carta explica a una mare que el seu fill és mort al front, i no a causa dels combats. Francesc Abad intenta reconstruir cap enrere un episodi del qual sempre havia sentit parlar a casa seva, anant als escenaris on es van produir els fets, mirant de trobar el lloc del seu enterrament: un familiar que van matar a la guerra civil, desaparegut, a qui ni la seva filla havia pogut conèixer. La germana del soldat mort, mare de l’artista, explica verbalment com es produí la notificació del succés.
Així entra en primer pla la importància cabdal que ha tingut l’oralitat com a sistema de transmissió d’experiència, memòria i història, especialment en les classes populars, al llarg dels temps, i que sembla també constituir un altre Lebenswelt en extinció. [Text: Manel Clot]

Wooden House, 2001 - Francesc Abad

Una caminada per una exposició de Francesc Abad (Wooden House, Iron Bed,Straw Hat) incideix novament en el caràcter fragmentari i citacional de moltes de les seves obres i, especialment, en les agrupacions momentànies que d'aquestes es puguin produir, com és el cas d'una exposició personal. Gairebé de bracet amb l'Angelus Novus, aquest grup de peces gira entorn de qüestions de llenguatge o, més ben dit, de voluntat de llenguatge: associacions d'imatges provinents de la infantesa, esclats de memòria, condicions de polisèmia i el record d'un nen pres al camp d'Auschwitz, la veu del qual se sent repetir una i altra vegada: massklo, matisklo, les úniques «paraules» que sabia dir, però que eren incomprensibles per a tothom, no se sap si també per a ell mateix, fruit estèril o improbable idiolecte forçat per l'horror davant l'exterminació planificada, en aquell indret, de tot vestigi humà. Des de Rilke, tot àngel és terrible. Amb Müller, és l'àngel de la desesperació. [Text: Manel Clot]

La cultura és un ganivet que s'endins en el futur, 2003 - Francesc Abad

Unes seqüències d'imatges intencionalment tan sols documentals mostren la buidor trista d'un lloc d'absència i despoblament, les poques empremtes d'una memòria pràcticament volatilitzada: el solar en el qual hi havia hagut un casalanglès, nom amb què es coneix, a Terrassa, ciutat de Francesc Abad, el model de casa unifamiliar copiada dels anglesos pels propietaris de les grans empreses tèxtils; se'n varen edificar en gran nombre, i foren l’habitatge dels treballadors de les fàbriques del ram. Els anglesos «contagiaren» també altres elements simbòlics com les grans naus amb finestrals dels recintes tèxtils, perquè els obrers tinguessin més hores de llum i produïssin molt més, i l’hoquei, esdevingut amb els anys l'esport representatiu de la ciutat. Però aquest espai buit és ara un indret d'història personal, de microhistòria, comú a tantes famílies similars de llocs similars i de condicions similars, àmbit tradicional de transmissió oral avui en desús, gresol d'experiència de classes subalternes, projecció i extensió arquitectònica de l'enorme mecanisme de pautes i dispositius de l'engranatge «fordista», constitutiu tot plegat, una vegada més, d'un món de vida en desaparició. La mirada actual veu el vestigi, l'ombra i el rastre d'una presència antiga, inconeguda, veu potser només allò que ja no hi és. Rememora una (altra) extinció. [Text: Manel Clot]

Imatges dialèctiques. T.W. Adorno, 2003 - Francesc Abad

A partir de l'impacte de L'assaig com a forma, d'Adorno, els «diaris del pensar» d'Abad inicien aquí el procés cap a la digitalització, és a dir, comencen a repensar-se des de la seva materialització per tal d'arribar al fons de la seva intenció, funció i continguts, a la recerca de la renovació del concepte mateix de la imago, una imatge dialèctica que enllaça amb el passat portant-lo cap al present en instants de llampec i resplendor: memòria i experiència, la imatge dialèctica com a manera de transmetre la cultura passada per tal que il.lumini el present. Estem encara en un estadi en què conviuen imatges digitals, quaderns escrits i imatges analògiques. No gaire lluny, però, comencen a aparèixer els trets reconeixibles de la reproductibilitat, de la serialització i d'una unicitat no manual. [Text: Manel Clot]

ROTSPANIEN, 2005 - Francesc Abad (fragment)

Aquest fragment, realitzat per a l’homenatge als deportats als camps de concentració nazis,forma part del documental «Rotspanien», del projecte «El Camp de la Bota». 17 de juny de 2005.
És, sense dubte, històric que, amb motiu d’aquests actes esmentats, per primera vegada després de la guerra un president de govern espanyol assistís a les cerimònies organitzades, en les quals s’incloïen visites als camps de Mauthausen, Gusen i Ebensse. El treball de l’artista adopta voluntàriament una forma de documental per tal de deixar parlar el paisatge, els edificis i les persones que van sobreviure i que expliquen alguns dels horrors que romanen incrustats en les seves memòries. No cal afegir res més. L’aspecte crític, però,
incideix a reflexionar sobre què han esdevingut en l’actualitat aquests llocs de dolor, de memòria, en què s’han convertit veritablement i quina mena de fenòmen contribueix a neutralitzar tot vestigi d’un passat humà per deixar només la pètria duresa del monument d’avui, tot de cara al futur. [Text: Manel Clot]

Conjunciones & Copulativas, 2002 - Francesc Abad

Malgrat l'evidència de les violentes mans amb guants negres esclafant les fulles seques, es tracta d'una peça que dóna voltes no solament entorn de la idea de fragilitat i (fàcil) destrucció, sinó també sobre el fet i les condicions del paisatge, especialment en l'actualitat, reculant fins al primer treball realitzat per l'artista sobre aquesta qüestió (1972), i un tema, per altra banda, del tot recurrent al llarg de la seva trajectòria. És la destrucció i la desaparició progressiva del paisatge i la natura, procés paral.lel a la lenta extinció de
l'oralitat, sistema tradicional de transmissió tant d'experiència com de coneixement. Dels darrers exemples que en queden de manera no forçada ni conservada, com la plaça Djeema el-Fnaa de Marràqueix (lluny, els ecos de Canetti) i altres indrets, tots al Tercer Món, ha calgut fer-ne fita monumental i senyal públic internacional per tal de preservar-ne aquest caràcter. [Text: Manel Clot]

El do de la ubiqüitat, 2002 - Francesc Abad

Es distingeix, lluny, el perfil desdibuixat d'un frontó en desús, fruit del caprici privilegiat d'un governador civil de Girona durant el franquisme, envoltat d'un entorn vagament qualificable com a «paisatge». El seu estat actual, oblit i abandó, li fa perdre fins i tot el nom, assemblant-se més al perímetre d'una casa sense sostre, generant-se gairebé un problema de llenguatge, tant pel frontó com per l'entorn: la crisi del «paisatge» com a fet natural i històric, i la seva substitució pel paisatge com a construcció cultural i social, derivant en l'actual estat d'indefinició respecte al seu sentit i funció originals. Històricament, la natura esdevé paisatge només quan ja no s'hi viu i entra, com a imatge, dins la vida a la ciutat: quan esdevé representació. Aquí, l'artista planteja, com ja havia fet a moltes obres de principis dels anys setanta, la crisi profunda i el conflicte relacional entre allò natural i allò construït, entre natura i cultura, a més de la referència continuada a allò humà com a factor perceptual i de llegibilitat: la degradació de la natura és entesa com una nova alteració dels vincles relacionals entre paisatge/temps i paisatge/experiència.[Text: Manel Clot]

Memòria, 2001 - Francesc Abad

Reconeixem la fragilitat i la irrepresentabilitat de la memòria i dels seus mecanismes explícits, entenent que parlem de zones selectives d’informació sotmeses, també, a les modificacions i alteracions que el temps mateix infligeix. Aquesta dubtosa possibilitat de representació i la intangible corporeïtat del seu estat, convergeixen per uns instants en la visió de l’escriptura del seu nom en un paper. La paraula esdevé escultura i imatge —més enllà de l’oralitat que necessita per multiplicar-se i reproduir-se— en lenta dissolució aquosa. Com les llàgrimes en la pluja. [Text: Manel Clot]

Literatures de l'exili (1era part)

Exposició a Barcelona
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona CCCB
del 4 d'octubre de 2005 al 29 de gener de 2006
Vídeo:
Idea: Francesc Abad
Realització: Adolf Alcanyiz

Literatures de l'exili (2ona part) - - Francesc Abad / Adolf Alcanyiz

Winnipeg - Francesc Abad