<<Entre 1940 i 1941 moles exiliats van fugir per aquest camí o per d'altres de semblants. Heinrich Mann el descriu així: «Ben aviat el camí es va perdre entre els matolls. Havíem d' avançar saltant de roca en roca. El millor que es podia fer era agafar els costums de les cabres, habitants habituals d'aquells indrets. C..) Aquell camí de cabres que ens conduïa a l' exili ens va fer oblidar moltes impressions penoses; ens demanava un esforç; físic. Feia dècades que no pujava cap muntanya que fos una mica alta, ara em sentia feixuc i ja no era jove. Moltes vegades vaig caure als esbarzers. No es podia evitar que les espines no es clavessin als peus, només calia posar-hi, a més, les mans.» Benjamin també devia viure una experiència semblant, però no va deixar res
escrit dels avatars soferts pel grup Primer van travessar uns camps de vinya; hi havia raïm madur i el jove Gurland era sobretot qui més en menjava. A trossos el pendent era molt accentuat. El dia molt calorós. Per a Benjamin i per a la senyora Gurland això suposava un esforç;
esgotador. Benjamin tenia quaranta-vuit anys i la seva salut era delicada. Veien al seu davant un altre grup de dones que intentava també de travessar il•legalment la frontera. De tant en tant s'encreuaven amb d'altres persones que semblaven ser del país: duien llenya i, possiblement, mercaderies de contraban. La seva mirada era amable, però una mica burlesca. Com és de suposar, ni Benjamin ni els seus acompanyants eren muntanyencs avessats ni semblaven tampoc persones dedicades al tràfic fronterer. Van --equivocar-se de camí diferents vegades abans de no arribar a 1'últim pic, des d'on podien veure la carretera de Portbou i dos policies (o una parella de la Guardia Civil) que, segons sembla, vigilaven el punt de la carretera on desembocava el senderó de muntanya i que duia cap a la ciutat. Quan el grup de Benjamin va arribar a la carretera els dos policies ja no hi eren; van suposar que havien anat a acompanyar les dones que els anaven al davant. Més tard, tots es van trobar a la comissaria on havien anat per resoldre els tràmits d'entrada al país. És així com ho va viure Joseph Gurland als disset anys i com ho recordava en haver-ne passat quaranta.>>
Rolf Tiedemann